El CAT a Terra de Remences

Ja em perdonareu que hagi posat una foto meva. No en tenia cap més.

5 a.m. sona el despertador, em llevo i començo a fer un àpat que per l'hora no sé si és un sopar tard o un esmorzar aviat. Hem quedat a les 6:15 per marxar cap a Sant Esteve de'n Bas. Una hora tant d'hora tant d'hora tant d'hora que en Pep Guardiola encara clapa. El cert però és que l'embús que ens trobem a l'entrada del poble ens indica que és important ser-hi dels primers.

Aparquem, descarreguem les bicis i ens arribem al lavabo més pròxim per descarregar-nos la constitució en pdf. Un cop els previs fets ens dirigim a la línia de sortida i veiem que som dels últims. El mestre Checa diu que cap problema, al darrera va millor perquè com que el xip no et marca fins que no passes la línia de sortida t'estalvies embussos, guanyes un temps però cal avançar fent eslalom enmig de la gent. Buenu va som-hi.

Pam! Donen la sortida i em ve pipí, em diuen que tinc temps d'anar-hi. Com que veig que encara no es mou res m'arribo a regar uns geranis i torno. Tot està quiet encara. Certament hi ha un bon colapse. De mica en mica comencenm a tirar endavant. Els primers metres rotllo patinet, amb un peu al pedal i l'altre empenyent i ja després es pot pujar a cavall. En Checa em desapareix rapidament com un tauró que ha olorat la sang cap a davant de tot i jo intento fer un presa de contacte amb les sensacions. És la primera cursa en bicicleta de carretera que faig i mai havia anat enmig d'un grup tant gran de ciclistes. Al mateix temps, duia poc entrenament de bicicleta, sense haver fet mai en ma vida 170km i decideixo que engegaré agafant-m'ho bé i ja aniré avançant gent.

MIca en mica començo a passar penya i li vaig agafant el tranquillo a la cosa, però entrem a Olot i aquí, a base de rotondes, tapes de clavaguera, glorietes i carrers més estrets la cosa es torna un pèl més estressant. A la sortida del poble el tema s'eixampla i ja em poso a adelantar més decididament. Comencen les primeres rampes i de seguida em trec el putu paravent que no sé perquè cullons m'he posat (tota la cursa a la butxaca). Encarem Capsacosta i noto que tot i agafar-m'ho amb calma vaig molt més depressa que els companys que tinc als costats i me'n vaig anant endavant, tot i que aquí la carretera és estretota i hi ha tanta penya que no pots adelantar sempre que vols. En un moment determinat atrapo en Lari Masnou de St Quirze i xerrem una mica. És un heroi, amb 70 tacos es ventila la marxa llarga de Remences a un ritme que ja voldrien molta canalla de 20 anys. -Tiraria més -Em diu. -Però la dona em diu que no passi de 150 pulsacions. Un heroi en Lari.

Sense adonar-me'n em planto a Sant Pau i fent cas als consells que m'han donat pillo un grup i avall que fa baixada. Em sento com si anés dins una locomotora boja que s'empassa els km com si res. La sensació d'anar de pressa enmig de tanta gent amb els 5 sentits posats en cada petit moviment que fas i que fan els demés és impressionant, molt ben parit. Arribem al semàfor i ni parar-se ni òsties, ens indiquen que tirem avall amb precaució. Ja m'han xafat l'excusa penso. I com qui no vol la cosa arribem a Ripoll i comencem a pujar cap a Vallfogona.

Fa estona que tinc la bufeta sense cap arruga i no vull parar però penso que si ho he de fer aquell és un bon lloc i em deicideixo a parar i regar una mica les verdes pastures del ripollès. Torno a gafar la burra i apretant una mica agafo de nou el grup que anava que s'ha esparrecat una mica i encarem el tros planer que hi ha abans de Coll de Canes. Aquí sento que el grup no va prou ràpid i me'n vaig endavant per les meves. No sé si faig ben fet, penso que potser em desgasto per res però que cullons, puc anar més ràpid. Comencem a pujar Coll de Canes i al cap de poc em trobo en Guillem que haviem arrencat junts. Qui'l va parir, com s'ha espavilat penso. Ens fotem quatre crits per donar-nos ànims i veig que va molt bé. En aquelles veig un tros més endavant una altra equipació del CAT amb els manguitos de l'Altriman. És en Joan Escarrabill que va amb els germans Barrancos, a qui encara no coneixia personalment. Comentem la jugada i de davant seu em crida un tiu alt com un Sant Pau: en Jordi Padrós, que el dia abans havia fet el Triatló per equips del Prat i avui es ventilava uns Remences com si res. Diem quatre animalades i coronem Coll de Canes. Encara tinc a la meva ment el pujadot que ens van fer fer per la Duatló de Vallfogona, me'l miro de reüll i no li foto una butifarra per no fotrem de morros.

Comencem a baixar i la cosa millora. Ens anem embalant amb en Jordi Padrós i adelantem gent a punta pala. Anem quasi a 80km/h. Si fos tot així guanyem em diu. Anem bé però pateixo una mica, la última vegada que amb en Padrós vem fer un descens mano a mano ell va acabar fent un revolt de dret i jo fotent un aterrissada que va disparar el preu de les accions de Betadine a la borsa. En tot cas, aquí reflexiono i penso que potser he engegat massa reservon, hauriem d'estar anant amb gent que baixés més de pressa, tampoc es normal que adelantem a déu i sa mare.

Agafem la variant de la Pinya i rodem en un grupet fins a Can Barris. Com que no tinc la mida presa a la distància els hi dic que pujaré de tranquis que no em vull quedar sense cames per la Salut. Se'n van endavant i després d'agafar-me un parell de cents de metres la distància deixa d'augmentar i puc anar-los veient davant meu tota l'estona. Miro el rellotge porto 3h justes. Havia calculat que per baixar de sis hores havies de ser aquí bastant per sota de les tres hores. Què hi fotarem. Em trobo força bé, vaig fent al meu ritme i vaig passant gent. El tros més dret i fins arribar a dalt és impressionant el pilot de gent que hi ha donant ànims als corredors. Gairebé puges sòl. Al arribar a dalt sé que si et plantes bé en aquí tens molt de guanyat i això m'anima. El temps de fotre el trago atrapo de nou en Padrós i l'Escarrabill i em llenço avall.

Aquesta carretera és com el pati de casa i me la conec de pe a pa, baixo depressot i còmode. Veig l'Àngel Serrat amb la bici al costat de la carretera donant ànims i tinc el temps just de cridar -Angelottiiiiiiii!!!!!!!! Em fa gràcia que un crack com ell hagi vingut a animar. Segueixo a lu avall i avanço alguns corredors. Arribant al repetxó de la Vola me n'adono que en Padrós i l'Escarrabill no venen. Penso que segurament m'atraparan però que vendré cara la meva pell. Arribem a Sant Pere i hi ha la familia donant-me ànims. Dic adéu cridant mentre passo com una bala i em donen forces. Sortim del poble amb un altre corredor i treballem junts per atrapar un grup gran que hi ha davant nostre. Ho aconseguim a la recta de Sant Vicenç i me n'adono de que maco és el treball en equip en el ciclisme. Seguim tots junts fins a Manlleu i arribem a l'habituallament. Agafo un plàtan i saludo el gran Carles Juanuix que també era allà donant ànims.

Comencem a pujar i penso -Aquí, a donar el que quedi de pota! Sortim amb tot el grup que hem arribat a Manlleu i sento que es va massa a poc a poc, em poso al capdavant aviam què tal i penso -Què cullons, puc anar més ràpid! I vaig tirant sòl endavant. Aquest moment és màgic. La sensació d'escapar-te d'un grup de 40 o 50 persones és sensacional i em sento com un putu Fabian Cansalada. Vaig tirant i passant gent fins que al moment que avanço un grupet de 4 corredors sento el crit de guerra del CAT -Senglanooot! És en Marc Càmara. No l'havia reconegut. Ens fotem quatre crits, ens animem i ens en anem endavant tots dos contrael món. Passem molta gent i penquem per atrapar un grup maco que veiem al davant, pensem que de Cantoni enllà ens anirà bé però un cop hi som tots s'amaguen com sabandiges i excepte algun relleu puntual ens toca fer tota la feina a nosaltres o allò no es mou. La pujada a Condreu se'm fa llarga. Ja només tinc ganes d'encarar la baixada. Finalment coronem l'últim port i avall que fa baixada. El descens es vertiginós. Aquí sí que tot el grup va ràpid i fot impressió i tot anar tota una colla a aquelles velocitats.

Última recta i com que sé que arribem ja em veig valent i galopo com un animal. Travessem la meta i trobem la resta de companys. Ens expliquem les batalletes. Quasi a tots ens ha anat bé i tot són riures i alegria. Només hi ha una cosa millor que et vagi bé una cursa i és que vagi bé també als amics.

Ja una estona després, amb una cervesa a cada mà reflexiono millor. I penso que si m'he tirat tota la cursa avançant gent és que alguna cosa no he fet prou bé. Segurament no he arrencat des del lloc que em tocava i he estat massa reservon al començament. Però bé, un cop veus la criatura és molt fàcil dir si havia de ser nen o nena. Tampoc tenia experiència en aquest tipus de marxes i volia ser precabut.El que hem après serà bona en futures ocasions :-)

Destacar sobretot la magnífica i impecable organització. Muntar una prova d'aquestes característiques amb l'envergadura i el nivell que ho fa el CC Bas ha de ser una tasca monumental. Les meves felicitacions.

Els CATS vem quedar així:

Jordi Checa: 5h25'

Quim potes hidràuliques Comas: 5h30'

Francesc Molas (Xic): 5h35'

Jordi Cutrina: 5h37'

David Botello: 5h40'

Jordi Sala: 5h44'

Toni Font: 5h47

Marc Càmara: 5h48'

Joan Escarrabill: 5h49'

Rai Comas: 5h59'

Guillem Rifà: 6h21'

Aquí les clasificacions.