El CAT aconsegueix a Vallfogona l'ascens a primera divisió de duatló de muntanya
Foto: Guillemet
Aquest diumenge 24 de març fèia temps que estava marcat en vermell a l'agenda CAT. Duatló de Vallfogona de Ripollès. Última prova de la Lliga de duatló de muntanya i en la qual haviem de demostrar la nostra casta lluitant per una de les places d'ascens a primera divisió. Pujàven quatre equips i hi anàvem com a quarts classificats amb molt poca diferència de punts respecte la gent del CN Banyoles i el CA Igualada. Tots tres equips haviem computat les sis proves puntuables, cosa que encara fèia més agònica la cursa ja que la única cosa que aspiràvem tots era a millorar alguna de les puntuacions i, sobretot, impedir que els altres dos les milloressin.
A falta de dues setmanes per la prova hi havia inscrits una quarentena de duatletes, però l'anunci de la Federació de Triatló proclamant la prova Campionat de Catalunya Absolut de Duatló de Muntanya va fer que l'última setmana s'apuntessin un allau de corredors, tots ells de gran nivell, com en Francesc Freixer, en Joan Freixa, l'Aleix Fàbregas, l'Ever Alejandro o jo mateix per anomenar només alguns dels molts megastars que pendrien la sortida.
El CAT no vàrem voler ser menys i preparats per a la batalla ens vàrem presentar a Vallfogona amb un equip format pels especialistes en muntanya més feréstecs que hagin vist mai aquelles muntanyes. L'Àngel Serrat, la gran esperança blanca del CAT, que malgrat és més aviat d'asfalt el seu instint assassí l'empeny a apuntar-se a qualsevol fandangu que faci un mínim tuf de baralla a primera sang. En Xevi Codony, un expert consumat en duatlons de muntanya, àgil i ràpid, pot arrufar el morro a terra i ensumar una aglà a 20km. En Jordi Checa, un tiu capaç de saltar un tallat de tres metres d'alçada amb bici i dir que ha trobat el graó baixet. En Marc Cámara, un home que cavalca la seva btt igual que domestica cavalls salvatges amb una tècnica que faria empalidir al mateix John Wayne. En Marc Vilaregut, baixat a Torelló de les nevades muntanyes del cabrerès després de sobreviure la seva infància a l'Esquirol caçant llops amb les dents. En Victor Panyella, el professor de mates aparentment tranquil però que viu a pagès allunyat de la civilització perquè porta una béstia dins seu que s'allibera perillosament quan es posa un dorsal. I jo mateix, en Toni Font, que vaig aprofitar el permís del tercer grau penitenciari per construir-me una bicicleta de fusta a cops de destral per poder venir a córrer.
Vallfogona, pels que no hi hagueu estat, és un poble tant petit que si surts de casa ja te n'has anat. És per això, o no sé per què, que varem escalfar donant voltes a dues faroles que hi havia prop de la línia de sortida, buscant el contacte visual amb els nostres contrincants. La veritat és que se'ls vèia espigats i fortots però per alts i cepats que fossin el que està clar és que els atletes del CAT tenim els ous més peluts que ningú. Ens posem a la línia de sortida i en Marc Vilaregut va portar a terme el primer atac psicològic, mentre s'encenia un mistu fregant-se'l a la barba me'ls hi deixa anar als de banyoles un: -Al tantu que us tenim controlats! I mentre tots riem (ells i nosaltres). Pam! Donen la sortida, sense compte enrere ni òsties. A córrer!!!!
La sortida és infernal. A un ritme com poques vegades recordo. Mentre travessem el poble em queda un pulmó penjant per fora i a dures penes me'l puc tornar a posar cap a dins, passem pel costat de la zona de transició i després de baixar cap a la riera enfilem la primera pujada del traçat de sis quilòmetres a peu. Les posicions es van definint. L'Àngel i en Xevi han marxat cap endavant, jo i en Marc Càmara correm junts (fariem quasi tota la cursa així) i trepitjant-nos els talons per darrera venen en Víctor, Checa i Vilaregut. Arribem a dalt i fem una baixada per uns prats que ens porten cap a la tosca que hi ha a la pista que du a Milany. És en aquest tram, que de tant córrer les cames en fan figa i em cardo de morros just davant d'un payo que féia fotos. Paro un moment per prendre-li la càmara, trec el carret, la tiro a terra i la trepitjo, que no saps com i a la mínima surts al Zona Zaping fotent pena. Baixem novament al rec i comencem a pujar cap al poble. En aquest punt noto que he sortit massa fort i m'amorro força. En Marc Camara se m'escapa una mica i arriba a la transició abans que jo. Canvio de sabates molt ràpid i sortim del box novament quasibé iguals. En aquest moment, a la sortida del pavelló de Vallfogona noto que el terra retruny i descobreixo que el que semblava que tronava era en realitat en Quim fotent crits i animant a tots els CATS sortint amb bici. Allà enganxo una rampa de pujada enfangada i m'esforço per no descavalcar, però en Jordi Martinez que també era allà animant, em diu que és millor que baixi. Bon consell. Salto de la bici i pujo empenyant. Això que ens trobem als 20 primers metres de bici representaria una declaració de principis de la cursa ja que seria la tònica habitual de quasi tot el tram de btt. Pujades enfangades fins els ous i vinga empenyer. En algun punt penso que hagués set millor sortir sense bici perquè només em carda que nosa. De fet, l'organització va haver de retallar 5km del recorregut per culpa del fang.
Després d'una primera pujada curteta, passem un tros de portland i enfilem la primera pujada important del recorregut. Aquí ja noto que no vaig bé. Pateixo molt i em sento incòmode sobre la bici, tiraria la tovallola, però jo i en Marc portem al davant dos tius de Banyoles i no ens podem rendir així com així. De totes maneres cada vegada són més lluny, sort en tindrem de l'Angelotti Serrat i en Xevi Codony penso per mi. Al cap de poc m'atrapa en Checa que ve "on fire" i em dic a mi mateix que m'enganxo a la seva roda encara que em mori, però passats deu metres ja ho engego a prendre pel sac. Definitivament avui no serà el meu dia. Ve una baixada i torno a contactar amb en Marc Càmara que a la pujada se me n'havia anat i comencem a enfilar junts per una pujada força tècnica que es fa llarga, fins que una baixada curteta sotragejant pel mig d'un prat ple nius de talps ens porta a Coll de Canes per on travessem la carretera. Aquí en Quim i en Jordi Martinez que han pujat en bici a animar ens fotent uns crits que fan que el patiment desaparegui per uns moments (gràcies companys!). Comença una pujada llarguíssima per una pista enfagada que no s'acaba mai més. Començo a quedar-me. Em passen les dues primeres dones i m'animo pensant que encara vaig tercera i és quasi quan coronem el cim que veig que m'està a punt d'adelantar un avi amb bigoti. Per aquí si que ja no hi passo i, amb els ulls en blanc i traient brumera per la boca començo a pujar el ritme. Després d'un tros de pla, comença una baixada i dos nois que fèien de control em diuen que queda un llarg descens fins al poble. Aquí, una mica emprenyat perquè no m'havia acabat d'anar la bici bé trec la ràbia interior i començo a baixar a tomba oberta pel mig d'una pista que és un pedregar. Passo uns quants corredors i de cop visualitzo novament en Marc Càmara que cada vegada tinc més a prop fins que just quan l'atrapo, al començament d'un petit repetxó li surt la cadena. Realment em va saber molt de greu passar-lo aprofitant-me d'un problema mecànic (juasjuasjuasjuas!!!!!!). Gas i avall! Arribo novament a Vallfogona i sento la meva família i la resta d'acompanyants animant-me. Això em dóna ales, i com que sóc un fantasma fins i tot em veig amb cor de deixar-me anar d'una mà per fer el gest de la victòria.
Per davant meu en Jordi Checa fent un tram de btt per treure's el barret, i sent un gran baixador com és, havia adelantat en Xevi i fins i tot l'Àngel, per començar el segon tram de cursa a peu com a primer dels CATS. Per darrera meu notava en Marc Càmara que em bufava el clatell. Poc darrera venia en Marc Vilaregut que ningú diria que havia fet vuit hores d'esquí de muntanya el divendres. I a poca distància venia en Victor fent una cursa molt regular tot i el handicap d'haver de portar sota el seient una bossa amb les eines necessàris per arreclar un Boeing 747 en el cas que se'n trobés un d'averiat pel camí ;-) Només sortir de la T2 l'Àngel, que enlloc de córrer vola, passa en Checa que fa molt tros en solitari fins que és caçat per en Xevi Codony a la pujada d'entrada al poble. Corren un tros junts i enlloc de disputar l'esprint com dos homes de "pelu en pechu" haurien de fer, decideixen arribar a meta agafats de la mà en una imatge molt romàntica rotllo Brokeback Mountain.
Per part meva, faig la transició molt ràpida i surto corrent a tot taco per menjar-me els 3km que falten. A diferència d'altres duatlons que havia fet i en les que després de deixar la bici descobria músculs de les cames que no savia ni que tenia, en aquest cas noto les potes perfectes, sense cap molestia, ni el més mínim amago de rampa. Entrenar les transicions sembla que ha servit. Ho aprofito i hi foto gas, corro completament sòl fins que atrapo la segona fèmina a l'entrada del poble i malgrat "la seva roda" era molt agraïda de seguir decideixo tirar endavant i entro a meta entre els ànims dels companys, familiars, amics, socis i simpatitzants. Ja està. S'ha acabat. Busco un racó discret i em moro allà terra.
Just darrera meu entra en Càmara i no passa gaire estona que entren en Vilaregut i en Víctor. Ens abeurem i comentem la jugada. L'objectiu s'ha aconseguit. Hem quedat com a vuitè equip de la general (just per darrera del CN Vic-ETB i el Club Triatló Lluçanès) i primer equip classificat de segona divisió per davant del CN Banyoles i el CA Igualada. Aconseguim la tercera posició general per equips de segona divisió i som oficialment equip de primera. Els putus amos, vaya! L'any que ve el nivell serà alt i tocarà trempar nedant entre taurons, però ningú va dir que seria fàcil i els reptes ens agraden, de segur que ens farà posar-nos les piles i ser millors.
Per rematar l'expedició ja teniem preparat el fi de festa fèia dies també i ens quedem tots plegats amb les famílies a fer una costellada al mas Vilallonga de'n Víctor. Podiem haver anat a dinar al restaurant Can Polla però no teniem clar què ens donarien per menjar. Mentre ens entaulem a fora comença a ploure, fem carn a la llar de foc fotem trago de vi, riem i parlem de nous projectes. A la segona ratafia ja prometo que m'apunto a l'Altriman. Per sort avui no me'n recordo de res ehehehehe!
Si cliques aquest enllaç la classificació veuràs.
Clica aquí si vols veure afotos de tius pedalant com motos
I si cliques a can Polla has de tastar la carn d'olla veuràs una galeria de fotos de'l Ripolles.info