Ironman de Lanzarote. Timanfaya tremola de nou!
Com qui no vol la cosa, una mica per casualitat i sense adonar-nos-en, som una bona colla de CAT's que hem convertit en una mena de tradició el fet de disputar cada any un triatló de distància Ironman. (Maca la tradició, però a mi encara em tremolen les cames abans de començar a nedar). Aquest any L'escollida era Lanzarote, una cursa que per prestigi, duresa i bellesa no pot faltar a la llista del bon col·leccionista de medalles finishers.
El divendres al matí ens reunim per fi tots els CAT's, som en David Botello, en Mingui Expósito, en Jordi Checa, en Jordi Cutrina i una bona claca que ens acompanya per donar-nos suport. Cadascú té la seva tàctica per afrontar els dies previs a la cursa. Hi ha qui només fa que menjar i descansar (menja tant que algú podria pensar que enlloc de celebrar-se un Ironman dissabte comença la tercera guerra mundial), n'hi ha, en canvi, que volen entrenar fins l'últim moment i ben equipats amb gorro, ulleres i gps es disposen a fer el darrer entrenament a la piscina de l'hotel, fan uns quants llargs entre una colla de padrines de l'Inserso molt preocupades en mantenir sec el crepat dels seu pentinats. Conyes a part, a causa d'un "petit" infortuni, fa que visqui un dia previ ple de nervis i preocupacions. Per moments arribo a pensar que no podré córrer, però amb l'ajuda de tots els CAT's i en especial d'en David solucionem el contra-temps i tot queda en una anècdota empipadora.
En l'Ironman tot és exagerat, i és el dissabte, el dia de la cursa quan aquesta exageració arriba al seu exponent màxim. Ens hem de llevar exageradament d'hora, i ben adormits encara, endrapem sense gana un llamp d'esmorzar (no fos cas que lo de la guerra anés de veres). Repassem per enèsima vegada el material i sortim cap a boxes.
Quan arribem tothom ja està en marxa, acabem els preparatius d'última hora (inflar rodes, carregar bidons, posar-nos el neoprè...) i enfilem cap a la sortida. És en aquesta estona prèvia a la sortida quan es percep amb més força el que fa que siguin tan especials els Ironmans, la barreja de gent de tot el món, amb les mateixes pors, nervis i il·lusions, i una posada en escena espectacular formen un còctel d'emocions que provoquen una "sana" addicció a aquest tipus de curses.
Amb les primeres llums del dia és dona la sortida al primer segment. El circuit de natació és un rectangle paral·lel a la platja i medeix 1900 metres (s'han de fer dues voltes). Al ser un triatló de la franquícia Ironman només hi ha una sortida, 2200 triatletes tots de cop cap a l'aigua. La primera boia és només a 160 metres de la sortida i és aquí on definitivament esclata la tan temuda tercera guerra mundial!!! Per molt bona voluntat que un hi posi no hi cabem tots, les plantofades, cosses i mastegots van i venen de tots costats, però amb una mica de paciència anem avançant. Aquesta lluita cos a cos es va repetint en quasi tots els girs del recorregut. En un d'aquests girs jo i la resta d'incauts que passaven per allà som literalment arrollats per una espècie de barcassa dragamines, l'animalasàs s'obre pas deixant un Reguerol de damnificats mig estabornits al seu darrera. En l'últim llarg de recorregut atrapo la barcassa, l'adelanto i acabo la natació amb tot sencer i de prou bon humor.
Primera transició i a pedalar! És sens dubte el tram estrella d'aquest Iroman. 180km i més de 2500 metres de desnivell positiu tot fent quasi la volta completa a l'illa. Hi ha a més dos elements que fan encara més exigent aquest sector, un el vent que sempre bufa i l'altre el sol, que si apreta, pot fer molt carregós el fet de pedalar, ja que no hi ha ni un sol quilòmetre amb ombra. Després dels primers 40km per anar obrint boca, arriba entre el quilòmetre 40 i el 120 el tram més dur, però a la vegada més bonic del circuit. Comença pel sector del "Golfo", una carretera estreta que serpenteja arran de costa, a un costat els camps de lava i l'altre l'oceà que xoca amb els penya-segats negres. Seguint aquesta carretera entrem al parc nacional del Timanfaya, més camps de lava i antics volcans. Avancem cap al nord, sempre amb el vent fent-nos companyia, i arribem a les dues grans ascensions de la cursa, "el mirador de las nieves" i "el mirador del rio". Aquest últim amb unes magnífiques vistes de l'illa de "La Graciosa". Llarg i ràpid descens d'uns 20 quilometres, i ja només en queden 40 per completar el recorregut. Cap al final la fatiga, el vent i alguns trams amb un pèssim asfalt fan que sembli que això no s'hagi d'acabar mai.
Fem la T2 i ara a córrer!!! Després del cansament acumulat a la bici, tots ens preguntem a quin ritme farem la marató. El circuit no convida a grans marques, és ple de pujadetes, estret i continua el vent i El Sol. Dues voltes llargues fins l'aeroport( amb els avions literalment aterrant a tocar dels nostres caps) i una de més curta per completar els 42 km. Tractem de mantenir el millor ritme possible i anar sumant quilometres. A cada volta ens creuem amb la resta de CAT's, cosa que ens serveix per agafar referències i animar-nos uns als altres. En l'última volta tots cedim més temps de l'esperat, el cansament comença a ser molt alt. Poc a poc tots anem arribant a meta i acabem contentíssims i molt orgullosos d'haver completat aquest mític i duríssim Ironman.
En fi, l'Iroman de Lanzarote 2014 ja és historia. Una gran cursa que val molt la pena de fer, almenys un cop a la vida!!!!