Duatló de l'Ametlla del Vallès, tot un clàssic pel CAT
Diumenge 22. Vuit menys deu del matí al davant de casa el Xic (aquest cop puntual). Amb menys mig grau centígrad a Torelló i dues bicis sense dorsal que anunciaven que el dia seria divertit hem arrencat el XII Duatló de Muntanya de l’Ametlla del Vallès.
Igual que l’any passat, arribats a l’Ametlla, i no és que sigui una “mega urbe”, hem seguit les indicacions del senglar 2.0. Igual que l’any passat, hem fotut més quilòmetres voltant en cotxe amunt i avall que en la pròpia cursa.
Un cop tots vestits, embenats i clenxinats (els que encara tenim cabells) posem les bicis a les barres de penjar pernils i fem l’escalfament de rigor que, més que un escalfament sembla el dimecres de mercat. Amb les dues ràdios al costat i ha un xivarri que no ens deixa ni respirar.
Tret de sortida i primer entrebanc: un paio corrent pel mig del pilot en contra direcció; Era un atleta suïcida? No ho sabem, però ha fotut un cop de cap contra un altre i ha quedat “ko” només de començar.
El guió va sobre el previst. L’Hereudelplà (ja m’explicareu com es pot dir així un tio que puja que se les pela?) comença a obrir forat. El seguim cada cop a més distància jo i el senglar 2.0, tot i que cap al quilòmetre quatre dels sis del primer tram, en Toni em comença a deixar. Pel darrera, en Pistons ja esmola el ganivet esperant com un voltor afamat les escurriaines del que quedarà de mi després de córrer.
Agafant la bici veig en Toni sortir de box. L’Hereu ja fa un parell de minuts que l’ha deixat. Els primers 200 m són una pujada que em fan bullir bessons, isquiotibials, quàdriceps i tot el que tinc de cintura avall. Sembla que arrossegui una pesa de 10 quilos posada sota el seient. Miro i no... No hi ha res, dues rodes, un quadro i jo, buf... penso, això serà dur. Al cap d’una estona, a mitja pujada però, noto que m’entra una força descomunal i fins i tot la bici s’accelera fins que gairebé s’aixeca la roda del davant. Hehe... ara és la meva penso. Al cap de quatre segons però em torno a frenar. Miro de nou buscant la pesa de 10 quilos i el que veig és el vestia d’en Quim avançant-me a tot drap. L’animal m’empenyia amb la mà pel seient... ja podria haver durat una mica més osti! La bici de 22 km ben comptats se m’allargarà com mai i serà el lloc on avui hi deixaré cabra i collar.
A dalt de tot en Quim, com era d’esperar, avança en Toni. Començant la baixada però, el Senglar 2.0 no s’ho pensa ni dos segons i es llença com un kamikaze traient-li els adhesius a en Quim. Diu que fins i tot boixos i brucs s’apartaven per obrir pista! La batalla durarà gairebé fins al final ja que arribaran amb uns pocs segons de diferència. Cadascú atacant, es clar, en els seu propi terreny, l’un pujant, l’altre baixant i al final corrent on a en Toni li ha faltat poc més que un pel per posar-se a l’alçada del mateix “Mazinger Z”
El Xic gairebé s’ho mira tot des de la grada. S’emporta la batalla amb en Quim pel millor parcial amb al BTT (tot i que per molt poc) i fot el 10è millor parcial del segon tram de córrer! Acaba el 26è de la general... Es pot demanar més? Definitivament el seu nom hauria de ser l’Hereu de la Muntanya!
Acabem 9s per equips, per davant del Vic i a sobre, tot marxant, ens fotem un embolic i donem quatre vols més pel poble no fos cas que ens haguéssim descuidat de passar per algun carrer. Queda esperar veure com quedarà finalment la classificació al rànquing de clubs.
Aquesta setmana hem deixat un altre cop el pavelló ben alt. La setmana que ve potser n’hi hagi més a Solsona, tot depèn del turmell d’en Quim que les deu passar canutíssimes havent d’aguantar la força i el pes d’una de les bèsties més pardes del CAT!