Precisió suïssa del CAT al Triatló per equips del Prat
Quan un club es proposa córrer un triatló per equips ha de tenir un seguit de conceptes molt clars. Valors com col·laboració, solidaritat, esforç, sacrifici, sentit de pertànyer a un col·lectiu... en fi, els valors que estem habituats a veure cada dia a la nostra societat, són essencials per fer rendir al màxim un conjunt. També, calen una coordinació perfecta així com un alt grau de minuciositat en l’elaboració de l’estratègia i que aquesta s’apliqui amb exactitud a l’hora d’actuar.
Al CAT, som uns excel·lents estrategs i ho teníem tot controlat. Per això, pocs minuts abans d’entrar al mar discutíem a corre-cuita com faríem els relleus i com hauríem de nedar. L’estratègia però, alguns la tenien clara des d’abans de marxar: desempallegar-se del vicepresident en cap abans de sortir de Manlleu, lloc on havíem quedat! Maleït equip! Dos minuts després de marxar amb els cotxes carregats, em trobava voltant pel mig de Manlleu buscant els meus “companys”. Ells però, ja passaven C-17 avall sense dir ni piu i pensant-se que s’havien desempallegat de mi. De valors no sé si en tinc però per mesell jo, així que em vaig aferrar al grup i no els vaig deixar fins que vam traspassar l’arc d’arribada.
Els preparatius per la cursa també havien estat molt acurats. L’Àngel Serrat, duia una roda del darrera digna d’una bici africana de trentena mà. La coberta brillava per l’absència de cautxú i més aviat, tenia l’aspecte d’una sola d’espart. L’equip però, aplicant la màxima de la minuciositat va parar a cal mecànic a Centelles per fer-la canviar.
Superats amb celeritat tots els obstacles que l’atzar ens va anar posant vam arribar al Prat amb una hora de retard. Enmig d’un exuberant paisatge de formigó armat i amb les corredisses per no arribar tard, el tema de l’escalfament va quedar solucionat. Només faltava anar a tirar la clàssica carta al rei i cap a nedar, no sense abans fer un intent de coaccionar la col·legiada que ens donaria la sortida.
A l’aigua, la intenció era anar alineats com unes boles xines, i com boles xines vam anar, però sense cordill! Un per aquí l’altre per allà i un altre que se les va tenir a cops de puny amb una boia que se li va posar al davant. Gairebé que els hi desmunta el circuit de nedar. L’arribada a la platja va ser digna del naufragi universal però esperonats pel públic ens vam refer i ens vam posar a pedalar. Aquí sí que vam anar bastant ben lligats. Com una senglana porta els seus cinc garrins alineats desfèiem la carretera tallant el vent que bufava al Prat. Tal era la concentració, que a la primera volta, en una rotonda, ens vam passar de llarg sota els crits en “LAPAO” que ens fotia un control dient-nos cap on teníem d’anar. Reprès el camí, ens vam anar afinant i vam acabar amb uns relleus que ni faria el mateix Armstrong dopat. Corrent la cosa es va complicar. L’equip, de nou em volia deixar enrere, però per tossut jo! L’Àngel va sortir a tres trenta com qui se’n va a passejar, i la resta, maleint-li els ossos de dalt a baix i després de fer-lo frenar, vam córrer com ases amb una pastanaga al davant. No sé si va ser l’amor propi o el sentit de pertànyer a un col·lectiu de sonats, però us asseguro que mai a la vida havia corregut tant.
En definitiva, el CAT va fer una cursa que si no arriba a ser per què mai l’hem preparat hagués pogut ser excepcional. Som uns “fieres” que ens mengem tot el que tenim al davant i el que sí que podem dir és que ens ho vam passar bé com animals.
Ara, a l’espera de la verificació i publicació dels resultats, veurem on ens deixa de la Lliga de Clubs la 22a posició del Prat. Només queda esperar que, dels equips que tenim al davant, no hi hagi massa rivals directes per l’ascens, l’objectiu principal d’aquest any.
Gràcies i felicitats, Jordi Martínez, Víctor Panyella, Jordi Padrós, Marc Riera i Àngel Serrat. M’ho vaig passar de collons i ho vam brodar.
P.D: Si hagués sabut que corrent hauria patit tant encara estaria al davant d’Star Bike esperant!
Salut a tots!
Classificacions (encara estan al forn)