Sant Jordi Checa es doctora a l'Ironman de Nice
IRONMAN NICE 2013
De “tornaboda” em retrobava… al front d’un altre escenari de la distancia mítica: IRONMAN de NIÇA, el més antic del continent. Tenia els meus dubtes i un respecte màxim. L’any passat vaig abandonar al Challenge de Roth.
És el meu tercer IRONMAN, he entrenat per igual però diferent, menys volum i menys intensitat, entrenar més segons les sensacions dia a dia i setmana a setmana; i programant un calendari dels “típics” 6 mesos d’entrenament amb certs paral·lelismes que les dues temporades passades però variat.
Divendres matí amb el cotxe carregat com “burros”, l’ocasió ho requeria; feiem camí cap a Niça. Parada a Mónaco i al capvespre instalats a la Ville de Nice. Dissabte, reconeixement amb bicicleta del què m’esperaria durant la marató per estirar les cames, esmorzar i check-in al gran paddock, de la fira del triatleta… amb més marques que mai, brutal. Molta calor, i poca estona volia prendre el sol i fer el “titella” i poc “tripostureo”, tot i això gent fent progressius i suant tinta a les 12-13h del migdia pel Promenede des Anglais, com no, amb la pulsereta blava turquesa que tots els triatletes que participàvem lluim els dies previs durant i post IM, tots clitxats.
Ja hi som, les 4h de la matinada amb la panxa plena (costa esmorzar); de segur que 2kg em vaig engreixar com un bon senglar, pasta, pizza, galetes tuk… carbohidrats a punta pala!! A les 4.45h camí a boxes a deixar els pocs trastets que quedaven per deixar i posar apunt menjar, beguda… la música i l’ambient comença a créixer. Gent, públic, l’speaker, cheerleaders, més postureo, però cares d’incògnita, de felicitat, d’incertesa… tots/es amb el casquet blau, ulleres i com no, enfundats negres amb el neoprè. Les pedres de la platja de Niça donen “pel sac”, es claven i camines com un escamarlà… em situo a la part esquerra i ja només resten 5 minuts per començar. Últimes salutacions amb la família, algun company de rebot que entre 2800 “paius” ens trobem i res, moltes hores per davant per gaudir del pastís d’un gran repte des que començes entrenar a principis d’any fins el dia de la prova.
Pum, “trabucassu”, música a “fondo” i cap a l’aigua. Poso una mica la directa, 200m per feina i em situo entre la primera “fila” a la meva zona, 100m d’amplada com una bandada de peixos que avança fins a la primera boia. Passen metres, el mar està un pèl mogut però es neda molt bé. Orientació complicada perquè la gent no vol rebre i no malgastar energia, tothom desperdigat i gambi qui pugui per orientar-se. Primer triangle de boies, i encarem la platja ja, a falta de 400-500m ja se sent de nou el públic, la música, els speakers (16hores entre 2 speakers donan-t’ho tot, increible!!). Primera volta feta, 2400m i les sensacions són bones, encarem la segona volta i pel cap ja comences a visualitzar la bicicleta i la T1.
Surto de l’aigua, 58’, “de collons” penso! Desgast mínim i bon temps. T1 amb centenars de persones animant, música… passem per l’arc d’arribada per dirigir-nos cap a la carpa de boxes, i penso d’aquí unes hores passaràs per aquí si o si. Em canvio ràpid i gas cap a la bici. Agafo la bici, els meus m’animen i som-hi, només 180km 2100m+. Travessem Niça i encarrilem els primers 50km fins al port mític de l’Ecre. 1000m+ I uns 20km d’ascenció, realment còmode. Els millors ciclistes em passen i em tornen a pasar… però jo a la meva. Sensacions i pols que toca…
Km 70, coronem el port, primera part llesta, bones sensacions però quelcom extrany… no acabo d’anar del tot fi, un punt de mareig. Coca-cola amb un avituallament, menjo de nou i em recupero el km 85-90km… a partir d’aquí ja enllaço bon ritme i començo a remuntar alguna posició, tot i que em passa gent i més gent… Em sento fort i amb cames i ja he superat el km 100. Primer descens realment rapid, alguna caiguda molt propera em fa pensar molt i estar pendent el 100% de l’asfalt, la traçada i la velocitat en tot moment que puc controlar.
Km 135, port avall que fa baixada, km i km a gran velocitat, ens ajuntem varis tris atrevits i plat i traca avall que “volem”.
No me despisto, menjo, bec, l’estómac responent a la perfecció… “Jordi, estàs al km 150km, vas de “perles”. Planejem, acoplats 100% molts km i ens apropem de nou cap a la Ville de Nice, el dia amb calitja, boira a dalt el port, sol, núvol, uns 20-24º durant el matí. Entrem a Niça i s’ha acabat el broquil, 28-30º segur, una “bafarada” d’aire calent i humit se’m menja, va que comença l’espectacle. 5h45’, molt content, realment he anat ràpid!
T2, gent i més gent i els pèls de punta es posen. Baixes de la bici com pots, sensació de no saber córrer… Bambes, cremeta rápida em posen, gorra, ulleres i “al lio”. L’speaker em crida pel nom, saludo els meus, increible… m’esvero i em poso a 4’30”/km… “Sooo caballo, frena, frena!!”, km 5, km 10, km 15… a 5’/km de mitja. Em trobo bé, fresc com una rosa no, cansat com un senglar, però tossut si. ½ marató, 1h43’, tenia previst pasar amb 1h45’, molt bé. A partit d’aquí comença una guerra psicológica cos-ment, ment-cos… “Va, som-hi”, perds ritme, tens ganes de parar sovint, les cares dels que ja corren que porten km ho reflexen, els que comencen també… portem unes quantes hores de peu i fent el jornal… a partir del 21, paro als aviatuallaments, dutxa que no falti per fer baixar pols i disminuir temperatura corporal i es posa molt bé. 1’ i tornem-hi… comences a veure la “llum”, Siii! S’acosta el final, la gent anima, el meu pare fa alguns metres al meu costat, pel cap passen de tot hi més… Van Lierde, Aernouts, Alonso… i les primers dones ja han acabat… alguns m’han doblat i com van… buff!! Els cossos dels atletes es veuen amb la pell i el múscul, esculpits i d’altres no, perquè el cor i la ment no es veuen i aquí hi ha alguns i molts dels secrets de la gran majoria dels esportistes.
Última volta, 10,5km resten, apreto el puny i dic “ja ho tens”, me’ls miro i la meva cara de felicitat és gran i expressa un gran sentiment. El ritme costa mantenir-lo, no vull caminar, no camino, només cada 2km als avituallaments. 5km i ja està, sub11h està a l’abast. 2km, i entraré a la FINISH LINE. La música s’escolta ja, porto 3 gomes: la verda, la groga i la vermella, ja les tinc totes (una cada canvi de volta). Les cames van més soles que “mai”, em poso a 4’20”/km, buah, sembla que no pugui ser, em poso el carril d’entrada a meta, entro a la l’estora blava mítica. Cridòria, música, emoció, adrenalina… ja hi sóc, si senyor, saludo i m’abraço amb la Marta, els dos emocionats, el meu pare, la meva mare (que molta culpa tenen ells que estigui aquí), els meus tiets, saludo a tothom qui estira la mà i la “pico”. FINISHER IM NICE 2013.
Gràcies a tots i totes per animar i seguir-me, un objectiu més assolit!
Salut i constància!
Jordi Checa