SurfingCAT al triatló Sant Feliu de Guíxols.

Triatló sprint de Sant Feliu de Guíxols. El 1r triatló que es va fer a Catalunya i no m'extranya que hagi durant tant al calendari perquè és un triatló fantàstic i perfectament organitzat. Es neda per la badia de Sant Feliu sempre a recer de la mala mar. En bici es fa dos cops el petit port de la carretera de la costa que va cap a Tossa amb unes vistes fantàstiques i és corre pel passeig i l'espigó en un recorregut molt pla i divertit. A més, la cursa separada en tres sortides permet nadar molt cómode i competir bé tota la prova.

En tot cas, els CATS som professionals i anem a les proves no per la seva bellesa sinó per a sacrificar-nos pels nostres colors patint fins el final. Un grup de consumats experts vàrem desplaçar-nos a Sant Feliu disposats a passar els patiments que fessin falta pel club. L'Àngel Serrat àlies "la gran esperança blanca", en Xevi "Xispa" Codony, en Rai "Fueraborda" Comas," Il professore" Victu Panyella, en Miquel Auladell àlies "el roockie" i un servidor de vostès que em podeu dir com vulgueu (menys de dropo en amunt si us plau). Les previsions meteorològiques feien planar sobre nosaltres l'ombra de Blanes, en que un triatló va acabar reduït pràcticament a la secció de butifarrada final, però en arribar allà ens vem trobar un dia magnífic, només emmascarat per un fort vent que provocava una mar amb onades força interessants. Sort de l'espigó que parava la forta maror, ja que les ones que hi xocàven arribaven a saltar per sobre.

AL CAT ens tocava la segona sortida a les 4 de la tarda, en la que participàvem part dels equips de primera divisió i part dels equips de segona. Fem els preparatius pre-cursa, passem un fax a Madrid, ens enfundem el neoprè i anem a prendre contacte amb l'aigua per escalfar una mica (si és que se'n pot dir escalfar de sucar-se en aigua glaçada). No és massa freda, però està molt moguda i de primeres tinc la sensació que em marejaré. Si he de vomitar, penso, tècnica Anna Tarrés, empassar-s'ho i seguir!

Xerrem abans de començar i són molt d'agrair els savis consells de'n Rai sobre com afrontar el tram i la manera de lluitar amb les onades. És un expert nadador i decideixo que la meva tàctica serà pujar dret sobre seu i fer com fan al Zoo els cuidadors de dofins que n'agafen dos i posen un peu a sobre de cadascun cavalcant sobre l'aigua. Pam! Donen la sortida i en Rai se m'escapa. Merda! hauré de nedar. Banzai! Em llenço a l'aigua i som-hi. No hi ha gaires aglomeracions i excepte alguna garrotada puntual, tothom té el seu petit espai per nedar. Intento anar sempre als peus d'algú i nedo mirant sempre per fora (a remades que diria el mister Checa) per poder-me orientar i mirar de torejar les onades enlloc de xocar-hi. A mida que ens acostem a la útlima boya sobrepassem lespigó i el mar s'emprenya més aquí i noto que la corrent em desvia cap a la dreta. Corregeixo el rumb o no tindré pas ous de passar la boya per l'esquerra. Redreço la cosa, arribem a la boya, ens fotem quatre empentes entre tots i passem el gir. Aquí, el retorn a la platja es fa més ràpid ja que la corrent ens empeny. Miro de seguir les instruccions de surfejar les ones i em fa la sensació que em surt prou bé, tot i que no ho podria assegurar. La platja es va acostant fins que toco terra amb les mans. Moment de posar-se vertical. Surto corrent i noto que no m'he marejat gens, cosa que m'alegra, ja que l'any passat vaig sortir del mar que semblava més un concursant de Humor Amarillo que no pas un triatleta. En Rai havia sortit del mar fèia hores, l'Àngel pocs moments abans meu. En Xevi aproximadament un minut més tard que jo i en Victor un minut més tard que en Xevi. En Miquel en la seva primera experiència en el triatló, tot i la mala mar surt no gaire més tard tampoc de l'aigua.

Corro traient-me el neoprè i tot i que se'm resisteix una mica, me'l trec, amarro la burra i surto cagant llets a pujar el petit port de la carretera de la costa. Al primer moment se'm fa difícil activar-me les cames perquè la cosa arrenca amb pujada però veig un grup uns dos-cents metres per davant en el qual hi ha un CAT i faig un esforç per atrapar-los. Imagino que deu ser en Codony però a mida que m'hi acosto veig que és l'Àngel. Quedo una mica parat d'haver sortit de l'aigua tant endavant, em poso a la seva alçada i em diu que no va gens bé. Per no anar gens bé, el tiu està estirant tot el grup ell sòl fa estona i miro de donar-li un relleu per ajudar-lo a respirar una mica. Acabada la pujada més pronunciada bé un tram de "falso llano" on un fort vent et fa anar com una fulla. Aquí ens anem intercalant tots al davant i de cop una veu crida: -Ei, que heu marxat sense mi! És en xevi Codony que ens pedala que se les pela i ens ha acabat d'atrapar. Es posa al davant i ens agafem els dos darrera seu. Aquí hi ha un moment molt maco que és quan marxem tots tres i fem un grup integrament de CATS. Comença la baixada anem follad… molt de pressa vaya. Arribem abaix. Gir de 180 graus i pujar el que hem baixat. Aquí en Xevi, que és un molt bon escalador imposa un fort ritme que es fa dificil d'aguantar. Apretem el tercer ull i ho donem tot per seguir a roda seva però malgrat tot cap al final de la pujada quedem tallats i se'ns escapa un tros. Desfem el "falso llano" amb un vent brutal i al moment que comença la baixada l'Àngel em diu: -Posa't a roda. Els CATS, físicament estem bé, però psicològicament estem per tancar-nos i tirem avall a tomba oberta deixant enrere tot el grup que anàvem. Tornem al box i mentre ens descalcem veiem en Xevi novament a davant nostre.

Entrem un darrera l'altre a la T2 i penso que m'he d'afanyar moltíssim. Arribo al meu lloc i sorpresa. Algun triatleta poc considerat m'havia xutat totes les coses "perquinenllà". Pesco una vamba a prop i l'altra l'he d'anar a buscar a l'altra banda del ferro per penjar la bici. Em calço i torno a sortir amb el ganxo. La tàctica dels CATS és sortir a tope i al final apretar. Doncs bé, ara tocava apretar. Veig en Xevi i l'Àngel un centenar de metres davant meu i com a millors corredors que són que jo, sumat a que van fotent-se-les entre ells dos als primer moments m'agafen una distància que després s'estabilitza. Donem la volta a la casa que hi ha en un turonet al passeig (que no sé com es diu) i encarem cap a l'espigó al qual s'ha de donar dues voltes. En aquest punt passo en Rai i li toco el cul (sóc un guarru) i ens donem ànims per fer l'últim esforç. Fem les dues voltes a l'espigó i al anar-nos creuant veig que la distància que m'havien tret en Xevi i l'Àngel s'ha reduit una mica. Apreto les dents i torno cap a la meta donant el 200%. Aquí noto que al córrer sense mitjons les vambes m'estant encetant un ou. Bé un ou no, els peus. Però queda massa poc per planyer's. Arribant als metres finals, entre els crits d'anim de la gent sento un -Vinga senglar!!!! que em crida l'atenció i veig el pare de l'Àngel a qui s'ha de felicitar com a responsable de la privilegiada genètica del fill. Última recta i s'acabó!

Aquí el temps de fotre quatre bufets van entrant tots els companys separats per ben pocs minuts. Comentem la jugada, exhaurim la coca-cola de l'habituallament ens ensenyem les ferides de guerra. Ha estat una triatló fantàstic. Perfectament organitzat i en un dia de cullons.

Hem quedat així:
74è Àngel Serrat 1h07'53"
75è Xevi Codony 1h 07' 56"
89è Toni Font 1h08'56"
126è Ramon Comas 1h10'51"
188è Victor Panyella 1h14'23"
273è Miquel Auladell 1h 20'53"

Per equips, el CAT va quedar 20è d'un total de 47 equips i ens mantenim a la vuitena posició de segona però retallant distàncies respecte als de davant. Caldrà galopar fort a les pròximes proves.

Aquí les classificacions.