Triatló per equips sense Ratafia del Prat
Aquest dissabte passat es va celebrar el Campionat Nacional de Catalunya de Triatló per Equips al Prat del Llobregat.
Amb una alineació més pròpia d’un autobús de la Imserso que d’un equip de triatló, el CAT es presentava per tercera vegada a una prova ja mítica i molt ben organitza pel C.N. Prat-Triatló amb: Tòniu, Martinesssss, Hereu del Pla, l’anguila Vivet, El Míster i un servidor, l’avi de l’equip en aquesta ocasió.
La prova presentava un recorregut idèntic al de l’any anterior: un tram de natació en triangle a dues boies a l’esquerra de 750 m, potser un pel llargs (més que tot per l’abatiment que provocava el vent), 20 km de ciclisme en un circuit a tres voltes més plans que el cul d’un xino, tot i que acompanyats d’una brisa provinent, més que tot, del cul dels reactors dels avions del Prat, la qual cosa et dona una sensació de llibertat excepcional i uns 4800 m de cursa a peu a dues voltes passeig amunt passeig avall acompanyats per la platja i el mar.
Aquesta vegada i per variar, vàrem decidir canviar la tàctica i en comptes de fer un bon escalfament ens vàrem dedicar a fer una xerrada tècnica d’un quart d’hora al bell mig de la platja del Prat. L’espectacle de veure 6 senglars de la plana bramant arran de mar devia ser bestial: de seguida ens vàrem quedar sols! La gent ens mirava de lluny estorada com si fóssim un manat de lleons marins en zel! Amb 15 minuts però, tot va quedar planejat i estudiat mil·limètricament perquè no fallés res. Seria la primera cursa del CAT amb guió establert abans de començar. Per fi em sentia orgullós de pertànyer a un equip seriós i que s’agafava la competició amb aquell rigor.
Els crits de guerra proferits en nom del CAT a la sortida gairebé feien obrir les aigües del Prat però, tot i això, al cap de 100 m ja hi havia un desgavell al més pur estil senglar! Res, suposo que deu ser que estem acostumats a nedar en un pam de carril a La Piscina i a la que ens donen una mica d’espai ens escampem més que el “xapapote” del Prestige.
Finalment vàrem sortir de l’aigua en un degoteig constant, valgui la redundància, i ens vàrem enfundar el casc i les cales per encarrilar-nos tots darrera l’Hereu del Pla que és qui es va encarregar de fer pràcticament tots els relleus. HI SOOOM TOTS... HI SOM TOOOTS!!! BOOOO! LA ROTONDA A FONDU! ATURA’T... ATURAAAA’T! Si no se’ns va escapar un “JAU COLOMA!” va ser per què el pastor, aquest cop, anava dins el ramat.
Els 5 km de cursa els vàrem fer sense en Tòniu. Per variar, no havíem fet bé el treball d’equip en nedar (la nostra assignatura pendent des del primer any) i en Toni ho va pagar pedalant. N'aprendrem mai? La tàctica, més o menys, va ser la mateixa que pedalant, però aquí sí que el Xic va fer de pastor i es va posar a davant marcant el pas. La resta, prou feines teníem a xerrar per dir-li que, o abaixava el ritme o arribava sol... A mig camí però, encara vàrem tindre temps de saludar els del C.T. Badia del Vallès... –“Saludos a Rodry, el del Futbol!” i “Vamos equipo, con dos cojones!” van ser les seves paraules de rigor. I així, amb aquests “vitores” vàrem acabar amb un esprint final d’orgull, amb el míster xiulant com una cafetera i el cor desbocat.
Finalment una 24a posició que ens indica que el nivell en triatló no para de pujar i que si ens volem mantenir a la categoria haurem de remar de valent. Això si, el dinar de faves a la catalana i bacallà ja ningú ens el traurà malgrat que, la cambrera ens contestés “Y ezo que eeé?” en demanar-li la Ratafia senglana de rigor com si fóssim al Gat. Ah, i per anar bé que sigui Rosset, eh!
