X Triatló de Pont de Suert
La furgo Ford Nugget de 25 anys d'en Rai estava aparcada just davant l'arc d'arribada pel qual passaríem unes hores més tard. Des de les 5 de la matinada que l'organització estava treballant perquè aquest triatló tornés a brillar un any més. A la mateixa hora doncs, 2 dels nostres atletes, en Rai i en Víctor ja no van poder dormir més.
Això però, no va ser suficient per canviar l'inequívoc estil del CAT i, evidentment, vàrem sortir a l'aigua sense escalfar. En el meu cas, a més, des del darrera, ja que mentre el jutge feia sonar la botzina que dóna la sortida encara estava per allà l'herbassar posant per als últims "retratos" de rigor.
I és que vistos els resultats de Puigcerdà, corríem sense pressió, la qual cosa s'agraeix en un triatló tan bonic i calorós com el de diumenge passat.
El pantà d'Escales estava a vessar el que va permetre que féssim els 1.500 m (mesurats amb làser, segons el mesurador) en una sola volta.
La meva natació va ser tranquila com mai, devia ser perquè vaig sortir enrere. En Rai, en canvi, se les va tenir amb un inconscient que no devia veure que qui tenia al costat era el mateix tauró de Ges. El noi, després d'agafar-lo un parell de cops del peu, de sobte es va trobar pràcticament fora de l'aigua: a sota hi havia en Rai que mentre l'aixecava pel braç se'l mirava dient-li: En vols més o ja en tens prou? La cosa, per sort per aquell pobre noi, es va quedar aquí. En Víctor, en canvi va veure la jugada des d'una altra perspectiva quan no sap qui li va passar literalment per sobre. Mala gent aquests triatletes...
La bici ha millorat molt des de fa 2 anys i ara es fa una sola pujada de 20 km fins passat Barruera i es baixa per la mateixa carretera, que està totalment tallada al trànsit. Pujant, al pas per Pont de Suert vaig agafar en Rai i vam anar pujant amb un grup que tirava de valent. Al cap d'uns 10 km en Rai es va despenjar, la veritat és que tiraven com bous i jo només els vaig poder aguantar fins just 300 m abans d'arribar a dalt. Gran desgràcia la meva, ja que vaig haver de fer tota la baixada pedalejant de valent amb 4 atletes més per no perdre massa temps. En Víctor venia per darrere hidratat com mai després del tram de submarinisme que havia fet a l'aigua.
La secció de cursa a peu, que ha deixat enrere la mítica i dura pujada pel camí de carro per un circuit molt més planer i vistosa pel públic, va ser d'allò més cruel. A aquella hora el sol apretava de valent i et venia aquella sensació que sembla que t'hagi d'explotar el cap. La Noguera Ribagorçana a més, baixava fresca pel desglaç al costat del recorregut, cosa que feia que cada 10 passes dubtessis entre seguir amb la cursa o parar i fotre't un bany d'allò més refrescant. Van ser 3 voltes maques en que ens vam anar veient els tres i vam poder-nos servir dels ànims del nostre públic incondicional, la Núria, la Maria i el Miques, que encara deu estar flipant veient-nos suar la cansalada sense explicar-se ben bé per què.
Al final 72 punts per la lliga que no milloren cap de les 6 puntuacions que tenim fins ara, això sí, 2 puntets més que crec que possiblement serviran al final, ja que la cosa s'està apretant, i molt.
No em vaig voler despedir de la Noguera sense banyar-m'hi després d'un bon dinar a l'únic lloc on ens en van voler donar (no sé que tenen els de Pont però els demanes taula per menjar i sembla que els diguis el nom del porc) així que vam anar-nos a refrescar riu avall, a Mont-Rebei per deixar les cames llestes per al pròxim assalt.
Només queda veure com quedarà la classificació passat el Triatló Olímpic de Banyoles i, si cal, anar a Calafell a intentar tancar una temporada de somni pel CAT.